USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU more

05 Brugués Riera.qxp USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU 25/3/10 13:08 Página 165 INTRODUCCIÓ L’evolució natural dels sectors litorals és per se complexa, ja que integra dinàmiques marines i continentals. Quan sobre aquests processos, s’hi superposa la gestió humana, aquests medis esdevenen enormement làbils i dinàmics. En aquest context, els estudis geoarqueològics realitzats en antigues zones portuàries aporten una detallada informació referent a l’impacte de la gestió antròpica sobre la configuració del front marítim, com també sobre les diverses activitats humanes dutes a terme en els sectors litorals (Marriner et alii, 2008; Marriner, Morhange, 2007). En aquest sentit, aquesta informació enriqueix i complementa les fonts documentals ja que subministra noves dades sobre la morfologia i la gestió del litoral (Marriner, Morhange, 2006). A Barcelona, el desenvolupament d’aquesta aproximació geoarqueològica esdevé especialment necessària, ja que des del segle XVIII s’han anat emetent abundants i sovint contradictòries hipòtesis sobre la configuració i evolució del front marítim, principalment basades en fonts escrites i topografies (Capmany de Montpalau, 1779: 2001; Sanpere i Miquel, 1890; Alemany, 2002; Vila & Casassas, 1974; Riba & Colombo, 2009), però amb un ús molt limitat d’informació geològica i arqueològica (Riba & Colombo, 2009). D’altra banda, els sediments procedents de medis de deposició de baixa energia, com les llacunes, constitueixen excel·lents registres de la variabilitat paleoambiental i de les paleoactivitats humanes. Diversos treballs han posat en evidència que aquests registres són també adients en la reconstrucció dels canvis ambientals d’època històrica, ja que permeten confrontar les fonts escrites amb les dades sedimentològiques (Riera et alii, 2004; Ejarque et alii, 2009). Tot i la notable contribució dels registres paleoambientals i paleogeogràfics en la definició dels processos de canvi paisatgístic, usos del sòl i activitats productives, aquests treballs són encara escassos al pla de Barcelona. Així, en l’actualitat es disposa d’algunes seqüències pol·líniques (Pantaleón-Cano et alii, 1994; Riera, 1995; Riera & Palet, 2008), de contaminació per metalls pesants (Palanques et RAMON JULIÀ BRUGUÉS* SANTIAGO RIERA MORA** quarhis 165 alii,1998; Sánchez-Cabeza et alii, 1993) i d’evolució geomorfològica del litoral (Julià & Riera, inèdit; Riba & Colombo, 2009), però que són encara insuficients. Les obres de rebaix realitzades al solar comprès entre la plaça de Pau Vila i els carrers del Dr. Aiguader i de la Marquesa (fig. 1) han permès observar i descriure la composició litològica d’un reduït tram del front marítim de Barcelona localitzat al pla de Palau, a peu del baluard del Migdia L’excavació va retallar un paquet de sediments litorals de 8 metres de potència fins a una cota de 7 m sota el nivell actual del mar (s.n.a.m.), caracteritzats per un predomini de nivells sorrencs. A 6,2 m de fondària (cota absoluta de 5,2 m s. n.a.m.) aparegueren unes capes llimargiloses de color gris i marró entre les quals s’intercalaven capes de sorres. Els treballs de seguiment i excavació arqueològics foren realitzats per l’empresa CODEX Arqueologia i Patrimoni. En aquest mateix volum, l’arqueòleg responsable de la intervenció, Mikel Soberón, presenta una àmplia informació sobre la seqüència estratigràfica, com també dels resultats arqueològics, unes dades que han estat discutides amb l’autor i emprades en l’elaboració d’aquest treball per tal de seguir codis i interpretacions comuns. Els paquets sedimentaris identificats al solar del baluard del Migdia comprenen conjunts de sorres i graves a la base (UE 655), seguits per una seqüència de sediments fins grisos i marrons amb intercalacions de sorres (UE 649) sobre els quals es diposita una potent capa de sorres (UE 646). Sobre aquest darrer nivell es construí el moll de 1477 i, amb posterioritat, sedimentaren sorres i graves procedents del Besòs i retreballades per la dinàmica marina (UE 634). Aquest treball se centra en l’estudi geològic de la seqüència llimoargilosa (UE 649) intercalada entre les capes de sorres i graves. DESCRIPCIÓ LITOLÒGICA La seqüència litològica de llims i argiles presenta en el punt de mostreig una potència de 177 cm, dels quals 67 corresponen a capes de sorra que s’intercalen entre els nivells de fins (fig. 2). Les capes de sorra tenen una potènQUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 *Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera. CSIC, Barcelona. **Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona. Barcelona. 05 Brugués Riera.qxp 166 quarhis 25/3/10 13:09 Página 166 cia mitjana d’una desena de centímetres (de 3 a 17 cm de potència) i en el punt de mostreig s’hi reconeixen un total de 6 capes. Aquestes capes mostren un predomini de l’estratificació planar tot i que s’han documentat estructures acanalades que retallen els nivells de llims (fig. 3). Aquestes capes sorrenques presenten una gran variació lateral i poden desaparèixer a favor dels dipòsits de llims cap al SW2. El contacte entre les capes sorrenques i els nivells de fins és net i mostra com la bioturbació introdueix sorres en els nivells de llims (burrows) (fig. 4). S’han identificat set nivells de llims de gruixos que varien entre 3 i 35 cm, i que sumen un total de 110 cm de potència. A la taula 1, s’hi sintetitzen les característiques sedimentològiques principals d’aquests nivells sedimentaris fins. La deposició de llots orgànics en zones litorals està relacionada amb el desenvolupament de medis deposicionals restringits; és a dir, protegits de l’onatge i dels corrents de deriva litoral. Aquests medis, molt freqüents al llarg de la costa catalana, reben el nom de llacunes litorals, aiguamolls, maresmes o albuferes i es caracteritzen per el seva estreta relació amb la dinàmica marina. Les aigües solen ser salabroses i la fauna que contenen està dominada per QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 Figura 1 Localització del punt de mostreig de la seqüència de llims i argiles en la intervenció arqueològica del solar de la plaça de Pau Vila i carrers del Dr. Aiguader i de la Marquesa. Plànol elaborat per l’empresa CODEX Arqueologia i Patrimoni. (Mikel Soberón) espècies que suporten un cert nivell de salinitat. A la seqüència del pla de Palau, s’hi identifiquen foraminífers com Ammania beccarii, Elphidium crispum i miliòlits, mol·luscs del gènere Corbula, Pecten, Cardium, Tellina, pues d’equínids i ostracodes del gènere Cyprideis. Aquesta composició faunística suggereix que la llacuna estava principalment alimentada per aigua marina, encara que ocasionalment pogués quedar separada físicament del mar. INTERPRETACIÓ PALEOGEOGRÀFICA La reconstrucció paleoambiental que es deriva de la deposició d’aquests fangs al litoral es basa en els següents criteris: 1.- Els fangs es dipositaren en una columna d’aigua d’entre 7 i 5,4 m. En platges obertes al mar, aquestes fondà- 05 Brugués Riera.qxp D50% 12 µm D10% 2 µm USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU Textura 25/3/10 ∆ mida a sostre Gris blavós. Marró a sostre Color 13:09 i ocasionalment de pirita Presència de calcita Predomini quars seguit d’argiles tipus illita i feldespats. Página 167 mineralògica Composició RAMON JULIÀ BRUGUÉS SANTIAGO RIERA MORA matèria orgànica 3-7 % Contingut en ries estan ja sota la influència de l’onatge i, per tant, l’única possibilitat d’una sedimentació de baixa energia queda limitada a la presència d’un entorn protegit del mar (llacuna o golf molt tancat) en aquesta zona del front marítim de Barcelona. 2.- En zones litorals amb presència de punts rocallosos com la muntanya de Montjuïc, i desembocadures fluvials amb important descàrrega de sòlids, la deriva litoral afavoreix la formació entre aquests dos elements de cordons litorals, barres i illes barrera. Aquests dipòsits sorrencs que formen barres i spits limiten depressions lacunars. Per tant, l’existència d’una llacuna en el front marítim de Barcelona està necessàriament vinculada a la presència d’una barra mar endins que molt probablement es pot associar a les denominades tasques que tant dificultaven l’accés al port de la ciutat (Riba & Colombo, 2009). En aquest sentit, una seqüència sedimentològica i pol·línica obtinguda a la plataforma deltaica del Besòs (Riera, 1995) mostra un increment de l’al·luvionament a partir del segle VII-VIII dC com a conseqüència d’un procés de desforestació associat a incendis forestals (Riera, 1995; Riera & Palet, 2005, 2008). D’altra banda, en els segles XII i XIII s’han documentat importants acumulacions fluvials en d’altres planes litorals catalanes, com és el cas del riu Ter (Marqués & Julià, 2005). 3.- El contingut fòssil dels nivells llimosos és molt variat i no hi ha una clara evolució vertical que suggereixi una evolució des d’un medi marí cap a un sistema d’aigua dolça com sol passar en l’evolució natural de platges progradants. La presència en els llims de restes fòssils com fulles (fig. 5), pinyes, espícules de pi, pinyols i ossos posen de manifest els arrossegalls continentals a través dels cursos d’aigua, que poden ser naturals com les rieres o artificials com les sèquies i/o clavegueres. 4.- Si bé els fangs ens informen de les característiques Taula 1 Resum de les principals característiques sedimentològiques de la seqüència de llims. (Ramon Julià) i de color de gruix mil·limètric Ocasionalment, làmines texturals bioturbació freqüent. Estratificació planar difusa, sedimentàries Estructures Continental: Marina: Elphidium crispum i miliòlits), Tellina), pues d'equínids (Corbula, Pecten, Cardium, ostracodes (Cyprideis), mol·luscs foraminífers (Ammonia beccarii, fulles, gasteròpodes, pinyes, pinyols, ossos Composició biòtica quarhis 167 d’un espai restringit, les capes de sorra que intercalen ens indiquen la proximitat de la barra. Les capes de sorra intercalades corresponen a dipòsits de washover provocats pels temporals de llevant. Durant aquests temporals, l’onatge pot arribar als 7 m d’alçada (Marqués, Julià, 2005), tot provocant el trencament de la barra i aportant una gran quantitat de sorra a la llacuna. Aquesta invasió sorrenca s’estén sobre el sòl fangós de la llacuna en forma de ventall. Com que aquesta sorra prové de la barra, sol arrossegar també bioclasts com petxines i gasteròpodes marins. L’entrada massiva d’aigua de mar durant les llevantades pot ocasionar canals i petites erosions en els llots lacunars en forma de paleocanals, fenomen documentat en el solar del baluard del Migdia (fig. 4). En funció del model cronològic que proposarem, les principals entrades de sorres, possiblement causades per llevantades, es produïren cap als anys 960, 1100, 1330, 1345, 1356 i 1395 i, per tant, foren més freqüents durant el segle XIV. 5.- La presència de graves amb abundants còdols de roques carbonatades adossats a l’espigó del segle XV evidencia la influència dels sediments fluvials en aquesta zona de platja (UE 644). El fet de trobar graves de procedència del Besòs a uns 7 m s.n.a.m. (UE 655) conjuntament amb restes arqueològiques del s. IV dC3 mostra que en aquesta època, i abans de formar-se la llacuna, els al·luvions del Besòs ja eren dispersats pels corrents marins fins aquest punt del front marítim. QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 05 Brugués Riera.qxp 20 75-80 MODEL CRONOLÒGIC El model cronològic de la seqüència de llims s’ha establert a partir de la integració de dos tipus de dades. En aquest sentit, les datacions radiomètriques C-14 obtingudes sobre restes vegetals contingudes en el sediment han estat contrastades i complementades amb el material arqueològic recuperat durant l’excavació. Les mesures de C-14 foren realitzades pel laboratori Beta Analytic Inc. sobre macrocarbons de diàmetre >0,5 mm localitzats a 75-80 i 133-134 cm de fondària i sobre restes vegetals no carbonitzades a 20 cm de fondària, contingudes en el nivell de llims. Una quarta datació s’obtingué en el derelicte (UE 658) (taula 2), on s’han datat restes de molses emprades en la construcció del vaixell. A més, s’intentà realitzar una datació radiocarbònica a la base de la formació llimoargilosa, però no fou possible concentrar prou pes de material vegetal fiable. Les datacions han estat calibrades mitjançant el programa Calib 5.0.2 (Stuiver, Reimer, 1993) (taula 2). Cal precisar que una edat radiocarbònica sempre té un marge d’incertesa que està en funció de la desviació estàndard. En aquest treball, l’edat retinguda de les mostres de macrocarbons correspon als valors de màxima probabiliQUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 Taula 2 Resultats de les datacions radiocarbóniques obtingudes en la seqüència de llims. (Ramon Julià i Santiago Riera) 133-134 244055 Carbons 168 Fondària (cm) Derelicte (UE 658) quarhis 25/3/10 269607 244054 269606 Codi laboratori 13:09 Restes carpològiques Carbons Molsa vaixell Material datat Página 168 Edat radiocarbònica (anys BP) 990+/-40 780+/-40 590+/-40 570+/-40 C13/C12 (0/00) -27.2 -32.2 -25.2 -26.3 Edat convencional (anys BP) 950+/-40 660+/-40 590+/-40 550+/-40 Edat calibrada 2 (95%) Cal AD 1016-1179 1274-1397 1290-1420 1310-1440 Edat calibrada del model cronològic 1097±81 1335±62 1395 1410 Tanmateix, la presència de graves siliciclàstiques pot atribuir-se al transport al·luvial de rieres del pla de Barcelona que drenen la serra de Collserola. De totes formes no es descarta que en alguns nivells superiors, part d’aquest material groller s’hagi dipositat com a conseqüència del buidatge de llast o del transport de blocs de roca sorrenca de Montjuïc per part dels vaixells, tal com es documenta en la capa més superficial dels fangs (fig. 4). tat d’una desviació estàndard de 2 de les mesures radiocarbòniques, mentre que en les mostres de restes vegetals no carbonitzades, s’ha retingut l’edat corresponent al valor d’intersecció. En aquest sentit, la mostra de molsa del derelicte presenta una edat radiocarbònica de 550+/40 anys, amb un punt d’intercepció amb la corba de calibratge 1410. Si s’utilitza un valor mitjà de 2 s’obté una edat de probabilitat nul·la. En conseqüència, s’ha retingut la data 1410 per al moment de construcció del vaixell i, tenint en compte que la vida mitjana d’un vaixell d’aquestes característiques era d’una quinzena d’anys (Guérot, 2007; Carrère, 1977), el paquet de sorres dipositat sobre el nivell de llims degué de començar a formarse cap al tercer decenni del segle XV, data que resulta coherent tant amb la cronologia de les restes ceràmiques d’aquest nivell com amb les dades històriques. La datació sobre restes cronològiques (a 20 cm de fondària) té una edat rediocarbònica de 590+/-40 anys, amb tres punts d’intersecció amb la corba de calibratge (1330, 1340 i 1395) i un lapse temporal a 2 de 1290-1420. Atès que els punts d’intercepció 1330 i 1340 coincideixen amb l’edat 1335 corresponent a la següent datació situada a 75 cm de fondària, es descarten aquests valors per criteris estratigràfics. Es reté, doncs, en la construcció del model cronològic, l’edat d’intercepció de 1395. El model cronològic obtingut pot presentar desviacions de fins a 100 anys, per la qual cosa cal considerar aquesta incertesa cronològica a l’hora de correlar els fenòmens paleoambientals detectats al sediment amb la documentació històrica, més precisa en la seva cronologia. La fi de la seqüència lacunar s’ha establert cap a l’any 1440 dC a partir dels resultats per nosaltres obtinguts, com també de les evidències extretes de l’excavació arqueològica. Els criteris emprats són la datació C-14 de la molsa emprada en la construcció del vaixell (UE 658), que la capa de sorres sobre el sostre dels llims conté restes ceràmiques amb una cronologia de segle XV i que la documentació històrica indica un primer intent de construcció d’un moll a l’any 1439. 05 Brugués Riera.qxp USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU 25/3/10 13:09 Página 169 RAMON JULIÀ BRUGUÉS SANTIAGO RIERA MORA quarhis 169 En retenir aquesta datació per a la fi del sistema lacunar en aquest punt del litoral barceloní, s’ha construït un model temporal del nivell de llims en funció de quatre punts cronològics (fig. 6). En la construcció del model s’ha considerat que els nivells de sorres intercalats corresponen a episodis d’entrada de sorres a la llacuna de curta durada en comparació a la menor taxa de sedimentació dels llims. En conseqüència, aquests nivells sorrencs han estat exclosos en la confecció del model cronològic. El càlcul d’edats s’ha realitzat a partir de la taxa de sedimentació obtinguda entre un parell de dates consecutives. La taxa de sedimentació entre les fondàries 75-80 i 133-134 cm ha estat extrapolada cap a la base per determinar la cronologia del tram inferior del paquet de llims, entre els 133-134 i els 177 cm de fondària. L’aplicació d’aquest model cronològic permet calcular una edat per a l’inici de la sedimentació de llims en el punt del solar on els localitza la seqüència estudiada, cap a finals del segle IX dC. D’altra banda, les fonts escrites sembla que suggereixen l’existència d’una zona humida a inicis del segle XI que podria referir-se a aquesta llacuna (Banks, 1984; 1992), mentre que la llacuna de la llavinera s’ha situat en un sector proper al punt d’estudi a mitjan segle XI (Carreras Candi, 1919, p. 305). Cal retenir que en el nivell de graves i sorres grolleres localitzat per sota dels nivells lacunars (UE 655) s’hi ha identificat restes ceràmiques del segle IV dC3. MATERIAL I MÈTODES L’estudi de l’evolució del sector s’ha realitzat en dues etapes. La primera consistí en el treball de terreny i tingué com a objectius caracteritzar les diferents unitats litològiques i estructures sedimentàries, realitzar l’aixecament d’una columna litològica de la seqüència llimoargilosa (UE 649) i, finalment, mostrejar aquests nivells. La segona fase consistí en el mostreig de laboratori i la realització d’analítiques de diversos descriptors paleoambientals com la sedimentologia, la geoquímica i la palinologia. El diagrama pol·línic percentual ha estat elaborat a partir de l’estudi de 20 mostres de sediments. La caracterit- Figura 6 Model cronològic de la seqüència de llims. (Ramon Julià i Santiago Riera) RESULTATS I DISCUSSIÓ Els resultats de l’estudi pol·línic es mostren a la figura 7, i els de l’estudi sedimentològic i geoquímic, a la figura 8. La zona 1, entre els anys 880 i 960, evidencia l’existència d’un medi forestal obert on roure i alzines han retrocedit i han permès l’expansió de comunitats secundàries com les pinedes. Tanmateix, els indicis d’activitat agrícola són molt escassos amb evidències puntuals de cerealicultura, si bé la presència d’herbàcies i altres tàxons apophytes1 (Poaceae, Artemisia, Apiaceae, Total Plantago i Rubiaceae) QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 zació sedimentològica dels llims s’ha dut a terme mitjançant difracció de RX i el contingut en matèria orgànica i l’anàlisi textural per làser. La composició en metalls pesants i elements majoritaris s’ha realitzat per dissolució total del sediment i l’ús d’ICP Mases i d’ICP-AES. Els estudis sedimentològics han estat realitzats a alta resolució, a intervals d’1 cm. 1. Un taxó pol·línic apophyte s’associa a una planta herbàcia que es desenvolupa principalment en medis antropitzats i és, per tant, indicador indirecte de les activitats humanes. S’associen a plantes de marcat caràcter nitròfil i ruderal (Behre, 1981; Riera, 1995). 05 Brugués Riera.qxp 170 quarhis 25/3/10 13:09 Página 170 QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 Figura 7 Diagrama pol·línic percentual del nivell de llims. (Anàlisi: Santiago Riera) 05 Brugués Riera.qxp USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU 25/3/10 13:09 Página 171 RAMON JULIÀ BRUGUÉS SANTIAGO RIERA MORA quarhis 171 Figura 8 Composició química, mida de gra i contingut en matèria orgànica del nivell de llims. (Anàlisis: Santiago Riera) QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 05 Brugués Riera.qxp 172 quarhis 25/3/10 13:09 Página 172 indica un cert grau d’impacte humà sobre el medi. Aquesta major obertura paisatgística correspon al moment final de la fase de desforestació documentada al sector nord del Pla entre el 600 i el 975 dC, que s’ha posat en relació amb l’extensió d’activitats ramaderes (Riera, 1995; Palet, 1997; Riera & Palet, 2005, 2008). Tanmateix, l’activitat artesanal barcelonina fou destacada en la zona 1, quan els metalls pesants (Pb, Cu, Cr, Zn) registren elevats valors per sobre del senyal de fons tot suggerint una activitat metal·lúrgica i l’existència d’altres activitats artesanes. L’alt valor d’arsènic en els sediments podria estar relacionat amb el curtit de pells i les produccions tèxtil, vidriera, metal·lúrgica i/o ceràmica. Aquestes dades indiquen que entre finals del segle IX i tercer quart del segle X, el territori del pla de Barcelona presenta una reduïda activitat agrària, si bé l’ús ramader podria ser rellevant. Tanmateix, les activitats artesanes són considerablement presents al nucli urbà. Aquesta dinàmica hauria estat la conseqüència de la inestabilitat del sector inherent al caràcter fronterer de la ciutat i als nombrosos atacs islàmics de finals del segle IX i del segle X (Hernández, 2001). Durant aquest període, se sedimentà a l’interior de la llacuna una capa de sorra d’11 cm de potència que s’interpreta com un washover fan, probablement resultat d’un temporal de llevant ocorregut cap a l’any 960. Entre els anys 960 i 1060 (zona 2), al pla de Barcelona s’hi produeix un procés de desforestació de la pineda i la regeneració de la roureda i, en menor mesura, de l’alzinar. D’altra banda, l’expansió de brolles (Erica sp., Cistus sp.) suggereix un alt grau de pertorbació humana del medi. Paral·lelament, els conreus creixen tímidament, principalment l’olivera, la noguera i els cereals. La presència de tàxons pol·línics apophytes (Cixhorioideae, Total Plantago, Papaver type, Convolvulus, Urticaceae), principalment a finals del segle X, indica un manteniment de les activitats agropecuàries al pla de Barcelona (Palet, 1997; Riera & Palet, 2005). Aquest increment de la pressió humana pot relacionar-se amb l’expansió agrícola i urbana barcelonina de finals del segle X, apuntada a partir de les fonts escrites (Bonnassie, 1979-81; Banks, 1984, 1992; Feliu, 1992; Palet, Riera, 1994). D’altra banda, la presència de Coriaria myrtifolia (roldor) i Pistacia (llentiscle) podria estar posant de manifest una activitat de curtit de pells a la ciutat, atès que aquestes plantes eren utilitzades pel seu alt contingut en tanins (Carrère, 1977; Cardon, 2007). QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 D’altra banda, el contingut en metalls pesants es redueix significativament a la primera meitat de la zona 2, entre 960 i 1000, fet que posa de manifest una davallada de les activitats productives i artesanes a la ciutat. Posteriorment, entre 1020 i 1060 dC, alguns metalls com Cu, Zn i Ni mostren una tendència a incrementar-se fins a obtenir valors màxims al final de la zona, fet que denota una recuperació de les activitats artesanes. La crisi productiva del darrer quart del segle X podria haver estat el resultat dels atacs islàmics que degueren d’afectar negativament l’activitat urbana. Amb posterioritat al 1020, s’inicia una lenta recuperació de la producció artesanal que pot associar-se al progrés econòmic i a l’impuls urbà de la segona meitat del segle XI, assenyalats per diversos historiadors (Feliu, 1992; Banks, 1992). La zona 3, entre 1060 i 1110 dC, representa un curt període de desforestació, amb reducció dels tàxons arboris, principalment rouredes i en menor mesura alzinars i pinedes. La degradació vegetal provoca l’extensió d’estepes (Cistus sp.) i la reducció de brucs (Erica type). Aquest procés és paral·lel a una expansió de conreus, principalment anuals com els cereals i el cànem, com també un increment dels tàxons herbacis (Poaceae) i apophytes, indicadors de l’activitat humana, principalment de la ramaderia (Cichorioideae, Plantago lanceolata type, Urticaceae, Sanguisorba minor type, Brassicaceae, Papaver type). Aquest desenvolupament d’activitats agropecuàries durant la segona meitat del segle XI ha estat destacada pels historiadors (Bonnassie, 1979-81; Feliu, 1992). Es documenta per primer cop la presència d’ous de paràsits intestinals (Trichuris i Ascaris) que podrien ser el resultat del creixement urbà en l’àrea de Santa Maria del Mar (Banks, 1984). D’altra banda, el conjunt de metalls pesants presenta una marcada disminució i arriba als valors mínims de la seqüència. Aquesta davallada està fortament condicionada pels canvis en la textura del sediment, que ara es caracteritza per un increment de la mida del gra, amb un 30% de sorra fina, i una davallada del contingut en matèria orgànica (<4%). Aquestes condicions sedimentàries limiten l’obtenció d’informació sobre les activitats artesanes durant aquest període, que ha estat històricament descrit com l’inici d’un període d’expansió urbana (Banks, 1984, 1992). La major proporció de sorres pot estar relacionada amb un episodi d’overwash de menor entitat o localitzat més lateralment respecte al punt de mostratge, tot i que no es descarta una gestió humana de la barra, com per exemple l’obertura de canals, que afa- 05 Brugués Riera.qxp USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU 25/3/10 13:09 Página 173 RAMON JULIÀ BRUGUÉS SANTIAGO RIERA MORA quarhis 173 voriria la influència marina en la llacuna. Globalment, les zones 2 i 3 evidencien una tendència granocreixent del sediment que finalitza amb el nivell de sorres de 14 cm de potència, dipositades cap a l’any 1100. Durant la zona 4, entre 1110 i 1200 dC, l’alzinar mixt amb roures es regenera al pla de Barcelona, mentre que la pineda desapareix. Paral·lelament, es produeix una retracció inicial de conreus i d’apophytes, fet que suggereix una desintensificació de les activitats agropecuàries al territori central del Pla. Tanmateix, alguns metalls pesants (Cr i Pb) augmenten progressivament en aquesta zona, fet que posa de manifest un període de desenvolupament artesà al llarg del segle XII, si bé altres metalls com el Zn i el Ni mostren una tendència contrària. Aquest període de desenvolupament urbà presenta però una fase de recessió a meitat del segle XII. Aquest increment de metalls contaminants podria ser conseqüència del procés d’urbanització del sector anomenat Vilanova (Banks 1984; 1992) proper al punt d’estudi, en un context d’expansió urbana generalitzada (Bonnassie, 1979-81; Vilar, 1964). Durant el segle XII Barcelona es consolida com a centre productiu i comercial (Bonnassie, 1979-81), principalment centrat en la producció tèxtil (Feliu, 1992). D’altra banda, el contingut de P (fòsfor) que s’havia incrementat des de la zona 1 fins a arribar a un màxim cap a l’any 1120, davalla fins a valors de fons al tercer quart del segle XII. L’increment de P pot correspondre a un major transport de matèria orgànica a la llacuna, que podria haver comportat una major eutròfia i condicions anòxiques confirmades, d’altra banda, per la presència de pirites en el sediment. La zona 5 entre ca. 1200 i 1365, és una fase de desforestació del Pla amb reducció d’alzines i roures i baixos valors de pol·len arbori (AP). La presència de tàxons llenyosos com Cistus sp. i Rosmarinus type paral·lel a la reducció dels brucs (Erica), indica un elevat grau de degradació de boscos i brolles. Paral·lelament, es documenta una expansió agrícola, principalment dels coreus d’olivera, vinya, cereals i cànem. Aquesta expansió agrícola oleícola ha estat documentada en els diagrames pol·línics del nord del Pla amb cronologies similars (Riera, 1995; Riera & Palet, 2005, 2008). L’increment dels tàxons pol·línics apophytes refermen aquest procés d’antropització de l’espai (Cichoroideae, Chenopodiaceae, Plantago lanceolata type, Brassicaeae, Total Plantago, Rumex sp., Papaver type, etc). Aquest creixement agrícola ha estat ja assenyalat per diversos historiadors (Vilar, 1964). En aquest sentit, la documentació escrita ha posat també de manifest l’expansió de l’olivera al llarg del segle XII (Feliu, 1992), si bé les referències escrites sobre aquest conreu són més freqüents en el sector de Montjuïc a partir del darrer quart del segle XII (Palet, Riera, 1994). Tanmateix, el tram final de la zona, entre 1350 i 1360, posa de manifest una regeneració dels espais forestals, mentre que els conreus davallen cap a l’any 1350, moment en què l’olivera i la vinya desapareixen. Cal destacar el fort increment d’ous de paràsits intestinals (Trichuris i Ascaris) entre els anys 1340 i 1350. Atès que aquests ous es documenten en sediments arqueològics associats a latrines, clavegueres, etc (Hidalgo, 2006), el creixement de paràsits a la seqüència, associat a més a pics de P (fòsfor), suggereix un major aport d‘aigües residuals a la llacuna. D’altra banda, l’abundància d’aquests ous també indica unes condicions higienicosanitàries deficients de la població barcelonina, una constatació que cronològicament és coincident amb les epidèmies de pesta a la ciutat durant la segona meitat del segle XIV (Vilar, 1964). El contingut en metalls pesants dels sediments registra els valors màxims de la seqüència, amb alts pics entre 1220 i 1280 (Cr i Pb, principalment) que, posteriorment, durant la meitat superior de la zona, tendeixen a davallar i arriben a concentracions mínimes entre 1350 i 1360. Aquest període de màxima activitat productiva es relaciona amb la construcció de les drassanes velles, edificades en aquest sector i que foren el centre de construcció de vaixells destinats a l’expansió marítima pel Mediterrani. En aquest sentit, la necessitat de fusta per a la fabricació de naus podria haver contribuït a la desforestació del Pla documentada en el diagrama pol·línic. Aquesta zona 5 de màxim contingut en metalls correspon al període de fort desenvolupament urbà i econòmic de Barcelona durant el segle XIII i primera meitat del segle XIV (Vilar, 1964; Riera, Feliu, 1992), com també amb la consolidació de la Ribera com a barri productiu, on abundaven els tallers d’artesans (Banks, 1984, 1992; Batlle & Vinyoles, 2002). En aquest moment, el sector tèxtil es consolida a la ciutat (Carrère, 1977; Riera, Feliu, 1992). La davallada de les activitats artesanes entre els anys 1350 i 1360, deduïda a partir del baix contingut de metalls, és plenament coherent amb la crisi econòmica de mitjan segle XIV (Vilar, 1964; Carrère, 1977). En funció de les dades pol·líniques, es pot afirmar que aquesta crisi també afecQUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 05 Brugués Riera.qxp 174 quarhis 25/3/10 13:09 Página 174 tà, si bé transitòriament, la producció agrícola del pla de Barcelona durant la segona meitat del segle XIV. D’altra banda, els valors d’arsènic (As) es dupliquen a partir de 1330 sense que els metalls que solen acompanyar-lo en activitats artesanes, com Cu, Zn i Fe, augmentin significativament. Podria apuntar-se que s’hagués produït un ús específic d’aquest element a la ciutat, que podria estar relacionat amb els tractaments sanitaris de l’època contra la epidèmies de pesta, atès que es coneixia l’ús de l’arsènic en els tractaments de la pell i en la desinfecció en general (McVaugh, 2005). En aquest sentit, les epidèmies de pesta que afectaren repetidament la ciutat a finals del segle XIV i inicis del segle XV, podrien explicar els pics d’arsènic de les zones 5, 6 i 7. Al llarg d’aquesta zona s’identifiquen tres capes de sorra de gruixos creixents (de 3, 15 i 17 cm, respectivament) que es dipositaren aproximadament en els anys 1330, 1345 i 1356, i que posarien de manifest bé una major recurrència de llevantades en aquest període, bé una gestió de la barra sorrenca destinada a afavorir l’accés de les naus. La zona 6, entre ca. 1365 i 1405 dC, evidencia una recuperació de l’activitat agropecuària i una nova retracció de les superfícies forestals i arbustives, que comporta la pràctica desaparició d’alzines i roures al Pla. Paral·lelament, les pinedes es regeneren lleugerament. La recuperació agrícola es fa evident per la nova expansió de l’olivera, la vinya, el castanyer i els cereals, amb continuïtat del conreu de cànem. Els ous de paràsits intestinals (Trichuris i Ascaris) arriben als valors màxims de la seqüència en les dues darreres dècades del segle XIV. En aquest sentit, cal considerar que la càrrega parasitària estigués relacionada amb un empitjorament de l’estat de salut de la població i de les deficients condicions sanitàries, fet que concorda amb les recurrents afeccions de pesta a la ciutat a finals del segle XIV (Vilar, 1964). Els increments de metalls pesants com Cu, Pb i Cr indiquen un nou creixement de les activitats artesanes entre 1365 i 1405. Aquesta constatació corrobora les conclusions dels historiadors que han suggerit que malgrat la crisi de meitat del segle XIV, la producció i el comerç es mantingueren actius a Barcelona fins a mitjan segle XV (Vilar, 1964; Carrère, 1977). En aquest context, les dades paleoambientals apunten que Barcelona superà amb certa rapidesa la crisi demogràfica i econòmica amb una recuperació artesana i agrícola que es manifesta ja ca. l’any 1365. QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 La darrera zona 7 de la seqüència, entre ca. 1405 i 1440 dC, es caracteritza per una reducció de conreus arboris, principalment l’olivera, si bé la vinya es manté constant i es documenta per primer cop la presència del garrofer (Ceratonia siliqua). Els conreus herbacis, principalment el cànem, presenten un lleuger augment. D’altra banda, la reducció d’apophytes apunta a una davallada de les activitats ramaderes al sector central del Pla. Aquesta reducció global de les activitats agropecuàries significà un abandonament de sectors del Pla on es regeneraren les pinedes i les brolles arbustives (Erica type, Cistus sp.). La concentració de metalls pesants en el sediment mostra una clara davallada fins a arribar als valors de fons, fet que posa de manifest una notable reducció de les activitats artesanes i productives a la ciutat, especialment a partir de ca. 1420. Aquest conjunt d’informació paleoambiental reflecteix la crisi econòmica de Barcelona durant el segon quart del segle XV (Vilar, 1964; Guàrdia, Garcia, 1992), que sembla que afectà principalment l’activitat productiva urbana. Durant aquest període, es documenta una nova petita capa de sorres de 7 cm de potència, dipositada cap a l’any 1395. CONCLUSIONS La seqüència llimoargilosa documentada al pla de Palau permet afirmar l’existència d’un medi restringit litoral amb una forta influència marina entre finals del segle IX i meitat del segle XV dC en aquest tram del front litoral barceloní. La fondària en la qual es documenta la seqüència llimoargilosa demostra que la llacuna tenia una columna d’aigua d’entre 7 i 5,4 m i que, per tant, hauria estat aïllada del mar per unes barres sorrenques que es degueren formar entre la desembocadura del Besòs i la muntanya de Montjuïc amb els al·luvions aportats pel riu Besòs retreballats pels corrents de deriva litoral. L’increment d’al·luvionament al delta del riu Besòs a partir del segle VII podria haver contribuït a la formació de les barres sorrenques i tasques. La intercalació de nivells de sorres en la seqüència de llims demostra l’activitat dels temporals de llevant que trencaven aquestes barres sorrenques. Aquests temporals foren especialment freqüents cap a mitjan segle XIV dC. Les anàlisis de diversos descriptors ambientals en la seqüència llimoargilosa permeten establir l’evolució de les activitats agropecuàries i productives a la ciutat i al pla de Barcelona. Durant la segona meitat del segle X i com 05 Brugués Riera.qxp USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU 25/3/10 13:09 Página 175 RAMON JULIÀ BRUGUÉS SANTIAGO RIERA MORA a conseqüència del caràcter fronterer de la ciutat, el territori del Pla pateix una desintensificació de l’activitat agrària mentre que les activitats productives són considerablement presents al nucli urbà. El modest desenvolupament agrari de finals del segle X i primera meitat de l’XI es relaciona amb una fase d’impuls econòmic, tot i que les activitats artesanes decauen a la ciutat entre el 970 i 1000 per recuperar-se posteriorment. L’expansió agrària de la segona meitat del segle XI referma l’expansió econòmica d’aquesta fase, assenyalada per la historiagrafia. La retracció agrària i el desenvolupament artesà del segle XII és probablement conseqüència de la consolidació urbana de Barcelona i del desenvolupament de les activitats artesanes al sector litoral estudiat. Durant el segle XIII i primera meitat del segle XIV, l’agricultura es desenvolupa, molt centrada ara en el conreu de l’olivera. El període de màxima activitat artesana es documenta entre 1200 i 1280 en el moment de màxim desenvolupament econòmic i polític de la ciutat, com també de l’activitat de les drassanes velles. La davallada agrària i productiva a partir de ca. 1350 confirma la crisi econòmica derivada de les crisis demogràfiques. Tanmateix, les dades paleoambientals posen de manifest que la ciutat es recuperà amb certa rapidesa d’aquesta crisi i, ja durant la segona meitat del segle XIV, s’hi detecta una recuperació agrària i artesana. L’activitat urbana i agrària al Pla entra definitivament en davallada a partir de ca. 1420. La documentació d’importants concentracions d’ous de paràsits intestinals en els sediments de la llacuna, que coincideix amb increments de fòsfor, indica que en determinats períodes arriben a la llacuna aigües residuals. Tanmateix, als màxims valors d’ous de paràsits s’hi arriba ca. 1340 i 1390, que coincideix amb el període en què la ciutat es veié afectada per manca d’aliments i epidèmies de pesta. Aquestes concordances permeten de proposar que l’empitjorament sanitari i higiènic a Barcelona degué de contribuir a l’expansió de malalties parasitàries. Globalment, doncs, les dades paleoambientals obtingudes s’avenen amb les principals tendències econòmiques i demogràfiques barcelonines apuntades per la historiografia. Tanmateix, els descriptors analitzats permeten obtenir una imatge més precisa de la complexitat de les pràctiques productives i de les dinàmiques històriques, i demostren que les anàlisis paleoambientals constitueixen una font de coneixement històric de gran valor i fiabilitat. D’altra banda, aquest estudi posa de manifest la rellevància de la informació extreta de les seqüències geoarqueològiques en l’estudi de la morfologia històrica del front marítim barceloní. Aquesta aproximació permet superar les hipòtesis elaborades a partir de les fonts escrites i que s’han anat repetint a la bibliografia des de fa més d’un segle, sense que s’hagi avançat prou encara en la seva contrastació a partir de dades empíriques. BANKS, P. 1992. “L’estructura urbana de Barcelona, 7141300”, a SOBREQUÉS, J. (dir.), Història de Barcelona. La formació de la Barcelona medieval, vol. 2, pp. 27-71, Enciclopèdia Catalana, Sant Vicenç dels Horts. BATLLE, C.; VINYOLES, T. 2002. Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques, Rafael Dalmau, Ed., Capellades. QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 AGRAÏMENTS Volem expressar el nostre agraïment a Mikel Soberón, arqueòleg de l’empresa CODEX Arqueologia i Patrimoni i director de les excavacions, pel seu suport i ajut sobre el terreny, com també per la valuosa informació historicoarqueològica que ens ha subministrat i les nombroses discussions mantingudes. Agrair a Philip Banks els seus aclariments referents a la documentació medieval del sector de Santa Maria del Mar i la Ribera. BIBLIOGRAFIA ALEMANY, J. 2002. El Port de Barcelona: un passat, un futur, 2a ed., Lunwerg Editores, Barcelona. BANKS, P. 1984. The Roman inheritance and topographical transition in Early Medieval Barcelona, BAR International Series 193, Oxford. CARRERAS CANDI, F. (1919). Geografia general de Catalunya. La ciutat de Barcelona, Establiment editorial 3 d’Albert Martí. quarhis 175 BONNASSIE, P. 1979-1981. Catalunya mil anys enrera, Edicions 62, Barcelona. CAPMANY DE MONTPALAU, A. 1779, ed. facsímil 2001. Memorias históricas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Alacant, edició digital. BEHRE, K.E. 1981. “The interpretation of anthropogenic indicators in pollen diagrams”, Pollen et Spores, 13, pp. 225-245. 05 Brugués Riera.qxp HERNÁNDEZ, X. 2001. Barcelona. Història d’una ciutat, Llibres de l’Índex, Barcelona. JULIÀ, R.; RIERA, S. (inèdit) “Dinàmica geomorfològica de la muntanya de Montjuïc i el seu entorn”, a PALET, J.M. (coord.), Estudi arqueomorfològic del barri de la Satalia en el context de la muntanya de Montjuïc (Barcelona): aproximació historicogeogràfica i dinàmica territorial, pp. 100-133, Institut Català d’Arqueologia Clàssica. MARRINER, N.; MORHANGE, C. 2007. “Geoscience of ancient Mediterranean harbours”, Earth-Science Reviews, 80, pp. 137194. QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177 FELIU, G. 1992. “Activitats econòmiques”, a SOBREQUÉS, J. (dir.), Història de Barcelona. La formació de la Barcelona medieval, vol 2, pp. 209-270. Enciclopèdia Catalana, Sant Vicenç dels Horts. GUÀRDIA, M.; GARCIA, A. 1992. “Consolidació d’una estructura urbana: 1300-1516”, a SOBREQUÉS, J. (ed.): Història de Barcelona. La ciutat consolidada (segles XIV-XV), vol. 3, pp. 3772, Enciclopèdia Catalana, Sant Vicenç dels Horts. GUÉROUT, M. 2007. “La Lomellina, une nave génoise de la Renaissance”, a AAVV, Sauvé des eaux. Le patrimoine archéologique en bois. Histories de fouilles et de restaurations, pp. 118-126, Villeurbanne, catàleg de l’exposició “Sauvé des eaux, sauvé du temps”. HIDALGO, M.R. 2006. “New paleoparasitological techniques”, Journal of Archaeological Science, 33, pp. 372-377. MARRINER, N.; MORHANGE, C.; CARAYON, N. 2008. “Ancient Tyre and its harbours: 5000 years of human-environment interactions”, Journal of Archaeological Science, 35, pp. 12811310. CARDON, D., 2007. Natural dies: sources, tradition, technology and science, Archetype, Londres. 25/3/10 13:09 Página 176 CARRÈRE, C. 1977. Barcelona 1380-1462: un centre econòmic en època de crisi, Curial, Documents de Cultura, Barcelona. EJARQUE, A.; JULIÀ, R.; RIERA, S.; PALET, J.M.; ORENGO, H.A.; MIRAS, Y.; GASCÓN, C. 2009. “Tracing the history of highland human management in the eastern Pre-yrenees: an interdisciplinary palaeoenvironmental study at the Pradell fen, Spain”, The Holocene, 19, pp. 1241–1255. 176 quarhis MARQUÉS, M.A.; JULIÀ, R. 2005. “Evolución de la zona litoral del Empordà durante el último milenio”, a SANJAUME, E; MATEU, J.F. (eds.), Geomorfología litoral y Quaternario, pp. 259-272, Publicacions Universitat de València, València. MARRINER, N.; MORHANGE, C. 2006. “The Ancient Harbour Parasequence: Anthropogenic forcing of the stratigraphic highstand record”, Sedimentary Geology, 186, pp. 13–17. RIERA, S.; PALET, J.M. 2008. “Una aproximación multidisciplinar a la historia del paisaje mediterráneo: la evolución de los sistemas de terrazas con muros de piedra seca en la sierra de RIBA I ARDERIU, O.; COLOMBO I PIÑOL, F. 2009. Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou: assaig de geologia urbana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. RIERA, S. 1995. Evolució del paisatge vegetal holocè al Pla de Barcelona, a partir de les dades pol·líniques, Universitat de Barcelona, Col·lecció de tesis doctorals microfitxades, 2525, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona. RIERA, S.; WANSARD, G.; JULIÀ, R. 2004. “2000-yr environmental history of a karstic lake in the Mediterranean PrePyrenees: the Estanya lakes (Spain)”, Catena, 55, pp. 293-324. PALANQUES, A.; SÁNCHEZ-CABEZA, J.A.; MASQUÉ, P.; LEÓN, L. 1998. “Historical record of heavy metals in a highly contamined Mediterranean deposit: The Besòs prodelta”, Marine Geochemistry, 61, pp. 209-217. RIERA, A.; FELIU, G. 1992. “Activitats econòmiques”, a SOBREQUÉS, J. (ed.) Història de Barcelona. La ciutat consolidada (segles XIV-XV), vol. 3, pp. 139-272, Enciclopèdia Catalana, Sant Vicenç dels Horts. PANTALEÓN, J.; PÉREZ-OBIOL, R.; ROURE, J.M. 1994. “La representación del paisaje vegetal del área de Barcelona durante el último milenio a partir del análisis polínico de sedimentos marinos del delta del río Besós datados por 210 Pb”, MATEU, I.; DUPRÉ, M.; GÜEMES, J.; BURGAZ, M.E. (eds.), Trabajos de palinología básica y aplicada, pp. 211-223. RIERA, S.; PALET, J.M. 2005. “Aportaciones de la Palinología a la historia del paisaje mediterráneo: estudio de los sistemas de terrazas en las Sierras Litorales Catalanas desde la perspectiva de la Arqueología Ambiental y del Paisaje”, a RIERA, S.; JULIÀ, R. (eds.), Transdisciplinary approach to a 8000-yr history of land uses. I Workshop of Catalan Network for the Study of Cultural Landscapes and Environmental History, Sèrie Monografies del SERP, 5, pp. 55-74. Barcelona. PALET, J.M. 1997. Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època ibero-romana i l’altmedieval. Segles II-I aC–X-XI dC, Estudis i Memòries d’Arqueologia de Barcelona, 1, Centre d’Arqueologia de la Ciutat, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, Barcelona. PALET, J.M.; RIERA, S. 1994. “Landscape dynamics from Iberian-Roman (2nd-1st centuries BC) to early medieval times (12th. century) in the Montjuïc-El Port sector (Plain of Barcelona, NE Iberian Peninsula)”, Archeologia Medievale, 21, pp. 517-540. MCVAUGH, M. 2005. “Chemical medicine in the Medieval writings of Arnau de Vilanova”, a PERARNAU, J. (ed.), Actes de la II Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova, pp. 239-264, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. 05 Brugués Riera.qxp VILAR, P. 1964. Catalunya dins l’Espanya moderna. El medi històric, vol. 2, Edicions 62, Barcelona. SÁNCHEZ-CABEZA, J.A.; MASQUÉ, P.; SCHELL, W.R.; PALANQUES, A.; VALIENTE, M.; PALET, C.; PÉREZ-OBIOL, R.; PANTALEÓN, J. 1993. “Record of anthropogenic environmental impact in the continental shelf north of Barcelona city”, Isotope techniques in the study of past and current environmental changes in the hydrosphere and the atmosphere, pp. 175-184, Viena. STUIVER, M.; REIMER, P.J. 1993. “Extended 14C database and revised CALIB radiocarbon calibration program”, Radiocarbon, 35, pp. 215-230. VILA, P.; CASASSAS, L. 1974. Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, Editorial Aedos, Barcelona. USOS DEL SÒL I ACTIVITATS PRODUCTIVES A BARCELONA A PARTIR DE L’ANÀLISI PALEOAMBIENTAL DE LA LLACUNA LITORAL MEDIEVAL DEL PLA DE PALAU Marina (Badalona, llano de Barcelona)”, a GARRABOU, R; NAREDO, J.M. (eds.), El paisaje en perspectiva histórica. Formación y transformación del paisaje en el mundo mediterráneo. Monografía de Historia Rural, 6, pp. 47-90, Sociedad Española de Historia Agraria, Prensas Universitarias de Zaragoza. Saragossa. SANPERE I MIQUEL, S. 1890. Topografía Antigua de Barcelona: Rodalia de Cordera, Barcelona. 25/3/10 13:09 Página 177 RAMON JULIÀ BRUGUÉS SANTIAGO RIERA MORA quarhis 177 QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 6 (2010), pp. 164-177